Vivim temps incòmodes. La realitat sembla succeir-se i esvair-se en el caos d’imatges que cada vegada més la conformen.
Enfront d’aquesta dinàmica, posseïm una pràctica que prové d’una llarga tradició i que ha seguit el seu propi procés de renovació radical, fins i tot molt abans i més a fons que altres activitats no sols artístiques, sinó també tecnològiques o socials: es tracta de la pintura. La pintura, que ara ens sembla un llenguatge clàssic, fora del temps, adquireix, en el context actual, una prestigiosa singularitat. És imatge que pren cos, tangible, que crea un espai autònom limitat i al mateix temps infinit, oberta a totes les lectures i a totes les projeccions emocionals. L’experiència pictòrica es revela avui, més que mai, com una experiència qualitativa, i és en això que es distingeix, i fins i tot s’aïlla d’altres manifestacions culturals.
La pintura de Ibarz és un acte íntim, humà, tendre i sensual. Evoca un plaer i un treball quotidià, els paisatges del color i del serè pas del temps en els cels d’estiu o en la cruesa de l’hivern pirinenc.
Ibarz viatja a Itàlia en ocasió de la seva exposició en Morbegno. En un primer moment la seva obra encara fluctua entre la recuperació del color i l’aprofundiment d’una pintura més fosca i severa. Aviat, l’exemple d’una tradició pictòrica, la italiana, on el color i la llum exciten els nostres sentits sense anar en detriment del dibuix i la serena construcció de la imatge pictòrica, li porta a l’exaltació colorista.
Per a Ibarz l'estudi és la llar. Un món. O el lloc on Ibarz tradueix el món en pintura. Els pobles de les seves vacances: Cadaqués, Queralbs, Brighton… els pinta sempre en l'estudi. Part del record, d'unes sensacions lumíniques, d'un tempo del paisatge per a crear unes obres autònomes. Les cases blanques es tornen galledes fosforescents, amb els blavosos onírics del cel i la mar. La línia de l'horitzó ben assentada, i sempre present d'una forma o una altra en Ibarz, dóna consistència i serveix de pauta per al joc de volums creats per les coses, per mitjà de la seva aplicació en aquarel·la, perquè realitza eficaçment la unitat color-forma.
És en l’etapa de maduresa quan comprovem que alguns d’aquests paisatges han derivat cap a l’abstracció, amb les “Abstraccions de muntanya” i els “Paisatges insòlits”. A partir de la trama compositiva creada, Ibarz conjuga a vegades el color de manera violenta, en altres matisada i subtil: “M’interessen les harmonies de color i les entonacions que, a vegades, semblen intonables. Això em proporciona la trobada de sorpreses”.
Les esplèndides aquarel·les que realitza llavors són delicioses per les transparències i modulacions lliures de colors.
En el gran jardí de la seva casa en Sarrià, Ibarz contempla els lleus canvis –l’evolució, la vida– de la llum i la vegetació. A partir del rigor de les avantguardes i de la seva interpretació humanista, Ibarz crea un art serè i sensual. L’amor per l’ofici, tant per la materialitat de la pintura com per la seva exigència d’un ritme temporal, és evident. Els resultats poden derivar cap a la contundència plàstica o cap a la dolçor. Part dels motius quotidians, encara que, a vegades, sense que la figura desaparegui, amb el món real molt pròxim, es deixa portar pel color i s’acosta a l’abstracció.
